Aquesta primera unitat l’aprofitarem per conèixer els parlants de la llengua de signes catalana, ja que per aprendre bé una llengua cal conèixer la seva cultura i el seu context.
Definir què és una persona sorda pot resultar igual de vague que definir què és una persona oïdora si no filem prim i no tenim en compte aspectes com les vivències personals, l'edat, el sexe, l'orientació sexual, el tipus de sordesa, els mètodes educatius que ha rebut i tota una sèrie de factors que configuren la identitat de cada persona de manera individual. Això no obstant, sí que podem dir que totes comparteixen una experiència comuna: la percepció visual del món que els envolta i les barreres de comunicació que pateixen com a conseqüència de la seva condició minoritària respecte de la majoria oïdora.
Les barreres de comunicació de vegades són enteses des de diferents perspectives. La història de les persones sordes ha estat molt condicionada per un enfocament mèdic-rehabilitador, sobretot a l’hora d’educar-les. Aquest enfocament sovint ha establert que és la sordesa mateixa el fet que provoca que la persona sorda visqui al marge de la societat, endarrerida respecte de la majoria; que és la sordesa el motiu que impedeix el desenvolupament cognitiu d'aquells qui la pateixen. Cal tenir en compte, però, que aquest enfocament se centra principalment en el dèficit auditiu i ressalta allò que la persona sorda no pot fer pel fet de no sentir-hi. És, al capdavall, un punt de vista que entén la sordesa com una patologia i que deixa de banda l’extraordinària capacitat d’adaptació de l'ésser humà davant de qualsevol circumstància. Oliver Sacks, professor de neurologia clínica a l'Albert Einstein College de Nova York, va escriure respecte d'això:
Samuel Johnson va dir una vegada que la sordesa és «una de les calamitats humanes més terribles»; la sordesa, però, no és en si mateixa cap calamitat. Una persona sorda pot ser culta i eloqüent, pot casar-se, viatjar, tenir una vida plena i fructífera, i no considerar-se mai, ni ser considerada, incapacitada ni anormal. Allò que esdevé crucial (i precisament això és el que varia moltíssim entre els diferents països i cultures) és el coneixement que tenim dels sords i la nostra actitud envers ells, la comprensió de les seves necessitats (i facultats) específiques, el reconeixement dels seus drets humans fonamentals: l'accés sense restriccions a un idioma natural i propi, a l'ensenyament, al treball, a la comunitat, a la cultura, a una existència plena i integrada.
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons