Guia bàsica per a la comunicació en llengua de signes catalana
2. Introducció a la llengua de signes catalana
En aquesta unitat veurem, en primer lloc, què són les llengües de signes i el concepte de signe, les parts de què està format i com s’articula. Tot seguit començarem aprenent l’alfabet dactilològic, una eina força útil a l'hora de comunicar-nos amb una persona sorda ara que ens trobem en els primers esgraons d’aquest aprenentatge.
2.1.Què és la llengua de signes?
La llengua de signes és el resultat de mútua interacció entre biologia i cultura en l’ésser humà, és una adaptació creativa a una limitació sensorial, que transforma el recursos que existeixen en el potencial humà per a la comunicació a través d’una modalitat visual.
Com hem apuntat anteriorment, l’estudi de les llengües de signes es remunta a la dècada dels seixanta, concretament el 1960, en què William C. Stockoe, un lingüista nord-americà, publica Sign Language Structure (Estructura de la llengua de signes), el primer treball que aprofundeix en l’anàlisi de les llengües de signes fent servir els coneixement de la lingüística moderna. L’aparició d’aquesta obra suposà una revolució del concepte que es tenia sobre les llengües de signes fins a aquell moment, que no passava d’una senzilla descripció de la llengua com un conjunt de gestos pactats a partir de les regles de la llengua oral. Posteriorment a aquesta publicació, que Stockoe complementà cinc anys més tard amb la publicació de A Dictionary of American Sign Language on Linguistic Principles (Un diccionari de la llengua de signes americana basat en els principis de la lingüística), l’Úrsula Bellugui i l’Edward S. Klima presenten la seva obra principal The Signs of Language (Les senyes de la llengua) que aprofundeix en els aspectes arbitraris i icònics dels signes i en la seva estructura interna. D’aquesta manera i gràcies a aquests treball, les llengües de signes entren a formar part dels interessos de la lingüística. Les primeres passes es van fer als Estats Units amb la llengua de signes americana i progressivament aquest interès es va anar estenent arreu del món a partir dels anys 80.
L’estructura de les llengües de signes té els mateixos nivells que les llengües orals, malgrat les diferències que existeixen pel que fa al canal de transmissió. La seva eficàcia com a instrument per al desenvolupament lingüístic està demostrada, la qual cosa comporta alhora un desenvolupament cognitiu total de la persona sorda que li possibilita viure les seves relacions socials i afectivoemocionals de manera plena. Els estudis duts a terme aquests darrers 50 anys ens permeten analitzar la dimensió fonològica, morfològica, sintàctica i discursiva de les llengües de signes de la mateixa manera que es pot fer amb qualsevol llengua oral, tot i que encara s’estan incorporant llengües de signes noves i queda molta feina a fer.
A nivell fonològic, ens interessa comentar que les llengües de signes tenen unitats sublèxiques que no formen cap significat fins que no es combinen entre elles i donen lloc a un morfema. Aquest fet demostra que els signes no són unitats indivisibles, com es pensava al començament, sinó que, igual que ocorre amb els morfemes de la llengua oral, es poden descompondre en unitats més petites comparables amb les unitats fonològiques de la llengua oral. La dimensió morfosintàctica de la llengua amb relació a l’ús específic de l’espai i la simultaneïtat a l’hora de signar també és un tret característic comú de les llengües de signes, independentment de la seva procedència.
Tanmateix, aquestes característiques comunes presents en l’estructura de gairebé totes les llengües de signes, no ens poden fer caure en l’error de pensar que la llengua de signes és universal. La Comunitat Sorda de cada país viu subjecta a factors històrics, polítics, econòmics, socials i culturals que determinen l’evolució de la llengua de signes i la converteixen en única. També dins d’un mateix país podem trobar llengües de signes diferents, com és el cas de la llengua de signes flamenca a la regió belga de Flandes en contraposició a la llengua de signes francesa de Bèlgica parlada en la regió Valona. Alhora, la llengua de signes francesa de Bèlgica (LSFB) no té res a veure amb la llengua de signes francesa (LSF) que es parla a França. A l’Estat espanyol existeix la llengua de signes espanyola (LSE) i la catalana (LSC). Tanmateix, la situació és força diferent si la comparem amb Bèlgica. El domini lingüístic de l’LSC no es correspon amb el del català oral, ja que els territoris d’aquest domini són Catalunya, la Franja d’Aragó i Menorca, això sí, amb un percentatge de signants de gairebé el 100%. En canvi, l’LSE es fa servir a la resta de territoris de l’Estat amb varietats geogràfiques diferents segons el territori. Així, tot i que el País Valencià, Euskadi i Galícia tenen llengües orals pròpies cooficials amb el castellà, la llengua de signes que s’hi utilitza és l’LSE. Senzillament, no hem d’establir una relació directa entre la llengua oral d’un territori i la llengua de signes perquè són llengües de naturalesa i història ben diferents. Com a últim exemple d’això explicarem que la llengua de signes britànica (BSL) i la llengua de signes americana (ASL) són entre si llengües que no tenen res a veure, mentre que els parlants oïdors dels dos territoris comparteixen l’anglès com llengua vehicular.
L’LSC és patrimoni cultural i lingüístic de Catalunya i dels altres territoris on s’utilitza i ha de ser respectada i fomentada com qualsevol altra llengua natural del territori. La configuració de l’LSC com a llengua pròpia diferenciada es remunta a uns 200 anys de trajectòria, al llarg dels quals es va anar desenvolupant paral•lelament a l’LSE tot conservant cadascuna els seus trets lingüístics propis. Les diferències lingüístiques de l’LSC tenen el seu origen en les escolaritzacions dels nens sords en règim d’internament, que van propiciar, al voltant de dos segles enrere, que la llengua evolucionés en una direcció determinada sota la influència d’un entorn cultural aïllat. Actualment a Catalunya, existeixen uns 25.000 usuaris de l’LSC, dels quals 6.000 són persones sordes i sordcegues i la resta, uns 19.000, són oïdors.
Les persones sordes, a través del moviment associatiu sord, han lluitat de valent al llarg de la història perquè es reconegui la llengua de signes i se’n normalitzi l’aprenentatge, la docència, l’ús i la recerca que es mereix. No va ser fins al 19 de juny de 2007 que la Comissió de Treball i Afers Socials del Congrés dels Diputats va aprovar el projecte de llei pel qual es donava suport explícit a totes les llengües de signes de l’Estat espanyol, ratificat a l’octubre pel Senat, de manera que les llengües de signes de l’Estat quedaven reconegudes i es regulaven els mitjans de suport a la comunicació de les persones sordes, amb discapacitat auditiva i sordcegues (Llei 27/2007 de 23 d’octubre. BOE núm. 255,18476). Darrerament, el 26 de maig de 2010, el Parlament va aprovar per unanimitat la Llei de la llengua de signes catalana, que rep actualment "la dignitat que li pertoca a través del seu reconeixement institucional". La nova norma dóna resposta al mandat que estableix l’Estatut en el seu article 50.6 que determina que s’ha de garantir l’ús de la llengua de signes catalana, el seu ensenyament i protecció i vetllar per la igualtat de les persones amb sordesa que l’usin. En definitiva, la norma regula el dret d’ús, l’aprenentatge, la docència, la recerca i la interpretació. En relació a la recerca, serà responsabilitat de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i de les universitats del país. També compromet l’administració a difondre i fomentar l’aprenentatge de la llengua entre la ciutadania i entre el personal de les administracions. El text reconeix l’IEC com l’autoritat normativa i preveu també la creació del Consell Social de la llengua de signes catalana, com a òrgan d’assessorament, consulta i participació.
