Saltar navegació

Guia bàsica per a la comunicació en llengua de signes catalana

2.5. L’alfabet dactilològic

L’alfabet dactilològic és un tipus d’abecedari que s’utilitza amb la modalitat signada i consisteix a representar manualment el sistema d’escriptura corresponent a la llengua parlada del territori on se signa. S’hi representen les grafies que corresponen amb els sons i també s’hi poden representar sons diacrítics, els accents, els dos punts, etc. També hi ha signes per representar tot el sistema de puntuació complet. Tanmateix, nosaltres, ens centrarem únicament en les grafies de la A a la Z.

L’origen del dactilològic està estretament relacionat amb la dominació que les llengües parlades exerceixen sobre les llengües de signes. Generalment, aquests alfabets han estat inventats per tal que les persones sordes puguin accedir a les llengües parlades i cal tenir en compte que les llengües de signes neixen de la naturalesa de les persones sordes però els dactilològics no. Quan comencem a practicar-lo ens adonarem que les configuracions de la mà són anatòmicament més complicades que no pas les configuracions que fem servir per parlar en llengua de signes; no hem d’oblidar que les configuracions de l’alfabet dactilològic intenten imitar icònicament les grafies de les lletres. Els dactilològics són considerats un subsistema dins de la mateixa llengua de signes i no totes les persones el controlen al mateix nivell. És per aquest motiu que hem de signar-lo a espai i clar, en un espai neutre entre el pit i la cara per a fer-lo ben visible.

A continuació, podem veure cadascuna de les configuracions de la mà que corresponen a les lletres del nostre alfabet, el català. Veurem que, a més a més, s’hi ha afegit una grafia veïna, la ñ, que comparteixen el castellà, l’èuscar i el gallec. És interessant conèixer-la per si mai ens trobem amb un nom que prové d’algun d’aquests territoris. Practiquem, una a una, les lletres de l’alfabet dactilològic:

A B C Ç D E F G H I J K L M N Ñ O P Q R S T U V W X Y Z

La dactilologia de L'LSC en vídeo

Ara que ja hem vist quines són les configuracions, passarem a practicar el lloc d’articulació que, com hem dit abans, ha de ser en un espai neutral entre el pit i la cara, en un pla medial, és a dir, ni gaire lluny del cos ni fent-hi contacte. Veurem que, a mesura que canviem de lletra, desplacem lleugerament la mà cap a la dreta (o cap a l’esquerra en cas que la persona signant sigui esquerrana). D’aquesta manera fem que el nostre interlocutor pugui llegir millor la paraula a mesura que desxifra les grafies. Vegem-ne, doncs, un parell d’exemples i practiquem aquest desplaçament:

CLASSE UNIVERSITAT

Les persones sordes no viuen d’esquena a llengua oral. En la majoria dels casos creixen en entorns familiars on la llengua oral és la llengua vehicular i també ho és en les escoles on són educades. Si, a més a més, tenim en compte que per tenir millors oportunitats a la vida cal que coneguin la llengua oral, que és la llengua de la majoria, s’explica el fet que les persones sordes siguin a la força, i en major o menor grau, bilingües i que, consegüentment, la llengua de signes estigui força influenciada per la llengua oral. En aquest sentit, l’alfabet dactilològic adquireix un protagonisme que potser en unes altres condicions no tindria. Així i tot, s’acostuma a utilitzar en registres més aviat formals en què manquen signes per a segons quins termes emprats en llengua oral, per exemple, en l’àmbit mèdic i d’altres àmbits en què abunda una terminologia específica. També, però, està present en el discurs signat quotidià, per designar llocs o persones desconegudes, per aclarir un matís d’una paraula, etc. Sempre depèn del context, és clar. Sobre la influència de l’alfabet dactilològic en el desenvolupament de les llengües de signes, Josep Quer va escriure:

Tot i tractar-se d’un sistema de representació indirecta de la llengua oral, l’alfabet dactilològic incideix sistemàticament en el desenvolupament del lèxic de les llengües de signes, on de vegades hi ha signes que incorporen a la configuració de la mà la lletra (generalment inicial) del mot oral corresponent al concepte en qüestió.

Aquest mecanisme de formació de nous signes no és l’únic i potser no és el més genuí; sí que és, però, força freqüent i rep el nom d’inicialització. Hi ha molt signes que s’articulen configurant la mà amb la lletra del dactilològic que es correspon amb la inicial de la paraula equivalent en llengua oral. Vegem-ne alguns exemples i practiquem-los:

DICCIONARI CURS MÀSTER SISTEMA

UAB - Universitat Autònoma de Barcelona UABCEI - Campus D'Excel-Lència Internacional

Creative Commons License
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons