Saltar navegació

Signem

Guia bàsica per a la comunicació en llengua de signes catalana

2.3. El signe per dins: els paràmetres formatius del signe

Quan parlem dels articuladors de la llengua de signes, de segur que ràpidament pensem en les mans, però la realitat és que s’utilitzen com a articuladors, a més de les mans, altres parts del cos com són el cap, la cara i el tronc. Els signes, com hem esmentat en el punt 2.1.1., no són unitats holístiques impossibles de descompondre, sinó que estan formats per unitats més petites anomenades paràmetres formatius. Segons els autors Scott K. Liddell i Robert E. Johnson, dins de l’estructura del signe trobem unitats fonològiques que es combinen simultàniament (a diferència de les paraules) i d’altres que es combinen de manera seqüencial. Nosaltres, però, ens centrarem en cinc paràmetres d’acord amb la classificació i la descripció que proposa el professor i investigador Josep Quer. Els quatre primers són els components manuals del signe i el darrer és el component no manual. Així, en el primer grup de components manuals tenim:

  1. La configuració. Forma que adopta la mà com a conseqüència de la posició dels dits. Si bé és veritat que cada llengua té el seu propi repertori de configuracions, n’hi ha unes que són les mes comunes pel fet de ser les mes simples. Vegem alguns exemples de configuracions diferents i practiquem-les.
  2. Punt o lloc d'articulació. Aquest paràmetre ens indica on es produeix el signe, que pot ser en la part superior del cos fent-hi contacte o sense tocar el cos, en l’espai sígnic, que és l’espai que trobem enfront del signant, delimitat per l’extensió màxima dels braços cap a dalt per damunt del cap o cap avant. Cal a dir que en el discurs normal les extremitats s’articulen en un espai mes restringit que no es l’extensió màxima que hem esmentat i que, per tant, la grandària del gest es pot comparar amb la intensitat de la veu. Vegem dos exemples de punts d’articulació, el primer fa contacte amb el cos i el segon no en fa i s’articula en l’espai sígnic.
  3. Moviment. La majoria dels signes impliquen un moviment entre dos punts d’articulació. De vegades, el signe conté a més a més, un moviment intern dels dits o del canell que es considera secundari. Vegem el moviment del signe EXAMEN i del signe CAP DE SETMANA.
  4. Orientació. És el pla cap al qual està orientat el palmell de la mà. Vegem un parell de signes, que tenen la mateixa configuració, el mateix punt d’articulació i el mateix moviment, i que es diferencien únicament en l’orientació de la mà. Adonem-nos com la modificació d’un sol paràmetre pot canviar totalment el significat del signe:

El darrer paràmetre es el no manual, en qual incloem totes aquelles marques necessàries per a articular el signe que no formen part dels components manuals. Aquestes són:

Cal tenir en compte que aquesta diferència és necessària quan volem especificar a quina paraula ens referim en llengua oral. En llengua de signes el signe és el mateix i el patró labial desapareix. El signe és aquest: PROTESTA

  1. Component bucal: gestos realitzats amb la boca i les galtes que formen part de la descripció fonològica del signe. Així, per exemple, en LSC el signe NO-HAVER-HI va acompanyat obligatòriament d’una articulació bucal que podem reproduir com “ap”. Vegem el vídeo i practiquem-lo:
    NO-HAVER-HI
  2. Component parlat o oral: gest labial que està relacionat amb el mot oral corresponent al signe. Sovint distingeix homònims manuals, és a dir, signes que en els seus components manuals són idèntics.
    PROTESTA
    RECLAMACIÓ
  3. Posició de les celles i del front: les celles poden estar arrufades o elevades, a més de la seva posició neutra.
  4. Direcció de la mirada.
  5. Posició del cos.
  6. Posició i/o moviment del cap.
  7. Expressió facial global.
UAB - Universitat Autònoma de Barcelona UABCEI - Campus D'Excel-Lència Internacional

Creative Commons License
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons