Guia bàsica per a la comunicació en llengua de signes catalana
1.2. Totes les persones sordes són iguals?
Que les persones sordes no són totes iguals, ja ho hem vist al punt anterior, i hem apuntat també que un dels factors a tenir en compte és el grau de pèrdua auditiva. L’oïda és un òrgan sensorial força complex que alhora s’interrelaciona amb la vista, el tacte i l’equilibri per complir una funció de situació en l’espai i en el temps. En definitiva, saber què passa al nostre voltant, i també a dins nostre. Tenir una obstrucció en el canal auditiu extern de l’orella, com per exemple un tap de cera, ens pot provocar alguns inconvenients. En aquest cas els sorolls del nostre entorn han de superar els 20 decibels (dB) per tal que els percebem, ja que l’audició normal se situa entre els 0 i els 20 dB. Les conseqüències augmenten a mesura que la pèrdua auditiva creix, de lleugera, a mitjana, fins trobar-nos a l’extrem de la sordesa severa i encara més extremada, la profunda, en la qual ja no es perceben sorolls de cap mena perquè hi ha una pèrdua d’entre 91 i 119 dB. Les conseqüències en cadascuna de les etapes són cada vegada més transcendents i a mesura que desapareix la capacitat auditiva el sentit de la vista assumeix més protagonisme en el sistema perceptiu. Algunes persones sordes fan servir l'audiòfon per aprofitar al màxim les restes auditives; d'altres no en gasten perquè els resulta inútil.
L’edat en què apareixen les pèrdues d’audició no deixa de ser també un factor decisiu en el futur funcionament global de la persona, precisament pel fet d’haver pogut sentir o no la llengua oral i haver-la pogut desenvolupar correctament. Hi ha persones que ja havien après a parlar quan va aparèixer la sordesa, són les persones sordes postlocutives; n’hi ha d’altres, però, que van perdre l’audició abans de néixer, en el moment del part o en els primers cinc anys de vida, període en què s’accedeix a la llengua oral de manera natural. Aquestes últimes s’anomenen persones sordes prelocutives.
El terme “sord-mut” és la denominació amb què la societat s’ha referit tradicionalment i de manera errònia a les persones sordes. Aquest terme respon, de nou, a una concepció patològica de la sordesa i pot ser percebut com una ofensa atès que la mudesa significa la privació de la paraula. Són persones sordes però no mudes.
La sordesa és tan diversa, fet i fet, com diversa és la naturalesa de l’ésser humà. La diversitat està present en l’ésser humà des del moment en què cada persona té les seves pròpies característiques evolutives i per tant diferents ritmes d’aprenentatge. En el terreny de l’educació, els models emprats no sempre han tingut en compte aquesta heterogeneïtat de què parlem. En base a les aptituds naturals de la majoria, s’han establert criteris que han eludit les diferències de les minories. En el cas de les persones sordes, l’enfocament educatiu tradicional ha assumit la postura oralista, que rep aquest nom perquè apunta a l’aprenentatge metòdic i sistemàtic de la llengua oral i n’exclou la llengua de signes. El seu objectiu últim és rehabilitar la resta auditiva per mitjà de l’exercici d’articulació i estimulació constant. En oposició a aquesta postura, apareix el model educatiu bilingüe, recolzat per les noves investigacions lingüístiques, que estableix un ordre de prioritats diferent a l’hora d’educar el nen sord. El corrent educatiu bilingüista defèn que el nen sord aprèn la llengua de signes de manera natural i activa sempre que interactuï amb altres nens signants i que, per tant, no li calen exercicis especials. És per aquest motiu que posen l’accent en la necessitat i el dret dels nens sords a aprendre i a usar una llengua que els sigui accessible. L’aprenentatge d’una segona llengua, en aquest cas el català o el castellà oral, és possible quan la primera llengua natural, la llengua de signes catalana, ha estat desenvolupada correctament. Aquesta metodologia persegueix una major integració de la persona sorda en la societat a partir del respecte de la seva naturalesa i de la seva llengua natural, alhora que pretén reduir l’alt índex de fracàs escolar de les persones sordes (segons la Federació de Persones Sordes de Catalunya, un 85% de les persones sordes adultes tenen problemes importants a l’hora de comprendre un text). Les persones sordes es poden comunicar tant en llengua de signes com en llengua oral, en les seves formes escrita i parlada, sempre que hagin rebut una educació ajustada a la seves necessitats, adient a la seva manera visual de funcionar.
