Guia bàsica per a la comunicació en llengua de signes catalana
1.3. Què és la Comunitat Sorda?
Atenent a la definició del diccionari, comunitat és la qualitat de comú. Les persones sordes han construït la seva cultura i identitat a partir de les vivències comunes en relació a la sordesa, de les seves experiències quotidianes en interacció amb la societat oïdora i les barreres de comunicació que hi troben, els seus trànsits per les institucions educatives, les seves demandes actuals i les expectatives de futur.
La Comunitat Sorda és un grup social minoritari amb una llengua, una cultura i una història pròpies, que entén la sordesa com un fenomen sociocultural en què tenen cabuda alhora identitats diferents però complementàries. Si, com hem comentat en el punt 1.2, assumim que la sordesa és molt heterogènia comprendrem com no hi ha una única identitat sorda, sinó diverses, perquè la visió que tenim del món està estretament relacionada amb la nostra experiència sensorial. I el fet és que no és la naturalesa mateixa dels subjectes allò que vertebra la Comunitat, sinó els valors, la llengua, la història i la cultura que els seus membres comparteixen.
La Comunitat Sorda està formada per persones sordes, sordcegues i oïdores. Els fills oïdors de pares sords s’integren de manera natural en la Comunitat sense que el fet de sentir-hi sigui un motiu d’exclusió. El mateix ocorre amb els professionals que treballen per a la Comunitat, com els intèrprets de llengua de signes, els logopedes, els educadors i, al cap i a la fi, qualsevol persona oïdora que s’hi acosti per motius d’afinitat. També succeeix que hi ha persones sordes que no formen part de la Comunitat Sorda perquè fonamentalment no comparteixen el fet lingüístic diferencial. A fi de comptes, el més important entre tots els individus que la conformen és que hi hagi com a punt d’unió la comunicació en llengua de signes, l’instrument de poder més important en la construcció de la identitat sorda, ja que és a través de la llengua com es transmeten els valors, s’explica la història i es construeix la cultura.
Que la llengua de signes sigui l’instrument més poderós per a la Comunitat Sorda no és cap fet insòlit ni idiosincràtic. Totes les cultures guarden una forta relació d’identitat amb la llengua que parlen, i aquest vincle s’accentua encara més en aquest cas pel fet que la Comunitat Sorda no està localitzada en un territori concret ni existeix cap altre element evident que la delimiti. A més a més, hem de tenir en compte que els moviments reivindicatius entorn de la identitat sorda comencen a revifar a partir de la publicació dels primers estudis lingüístics sobre llengua de signes, a començaments dels anys 60 als Estats Units, que posen de manifest i difonen arreu del món la gran riquesa cultural que els sords “tenen entre mans”, la necessitat de preservar aquest tresor i assegurar-ne la continuïtat. A partir d’aleshores s’obre també un període de recuperació de la memòria històrica de les persones sordes, un altre element important a tenir en compte en la formació d’aquesta identitat. La història i les tradicions estan estretament vinculades a les manifestacions artístiques de la Comunitat a través les arts dramàtiques, el mim, les arts visuals o les arts lingüístiques en llengua de signes, com les narracions, la poesia, els contes, l’humor, els jocs de paraules, etc.
A Catalunya, la Comunitat Sorda experimenta aquesta presa de consciència entre la dècada dels 80 i els 90 i de manera paral•lela ocorre a l’Estat espanyol. Allò que fins aleshores havia estat entès com una comunicació gestual que tenia lloc sobretot en les associacions de persones sordes, la majoria de les quals van ser fundades al llarg del segle XX, passà a convertir-se en un tresor cultural del grup social conscient de si mateix, i per tant, en un instrument de poder simbòlic i identitari d’una nova minoria lingüística, la Comunitat Sorda.
