Quan parlem dels articuladors de la llengua de signes, de segur que ràpidament pensem en les mans, però la realitat és que s’utilitzen com a articuladors, a més de les mans, altres parts del cos com són el cap, la cara i el tronc. Els signes, com hem esmentat en el punt 2.1.1., no són unitats holístiques impossibles de descompondre, sinó que estan formats per unitats més petites anomenades paràmetres formatius. Segons els autors Scott K. Liddell i Robert E. Johnson, dins de l’estructura del signe trobem unitats fonològiques que es combinen simultàniament (a diferència de les paraules) i d’altres que es combinen de manera seqüencial. Nosaltres, però, ens centrarem en cinc paràmetres d’acord amb la classificació i la descripció que proposa el professor i investigador Josep Quer. Els quatre primers són els components manuals del signe i el darrer és el component no manual. Així, en el primer grup de components manuals tenim:
El darrer paràmetre es el no manual, en qual incloem totes aquelles marques necessàries per a articular el signe que no formen part dels components manuals. Aquestes són:
Cal tenir en compte que aquesta diferència és necessària quan volem especificar a quina paraula ens referim en llengua oral. En llengua de signes el signe és el mateix i el patró labial desapareix. El signe és aquest:
Component bucal: gestos realitzats amb la boca i les galtes que formen part de la descripció fonològica del signe. Així, per exemple, en LSC el signe NO-HAVER-HI va acompanyat obligatòriament d’una articulació bucal que podem reproduir com “ap”. Vegem el vídeo i practiquem-lo:
Component parlat o oral: gest labial que està relacionat amb el mot oral corresponent al signe. Sovint distingeix homònims manuals, és a dir, signes que en els seus components manuals són idèntics.
Aquesta obra està sota una llicència de Creative Commons